MISCEL·LÀNIA

L´alternativa slippers1

Com podem millorar la hiperactivitat infantil a través de la dieta

FAMÍLIES I ESCOLA

 


ELS REIS MAGS DE L’ORIENT…

ENSENYAR A JUGAR

L’ESPORT I ELS NENS

JO DE GRAN VULL SER…FELIÇ

_________________________________________

Com ajudar els fills amb els exàmens

amb Mª Jesús Comellas

_________________________________________

10 consells per triar els millors regals educatius aquest Nadal

Aquests dies són dels nens. Els regals els arriben per moltes bandes i molts dies diferents, segons la tradició de cada família. A uns, el Tió els cagarà un munt de joguines. A d’altres, el Pare Noel els deixarà regals a l’ampit de la finestra. A molts altres, seran els Reis Mags els que compliran els seus desitjos.

Però, trobar la joguina ideal, la que alhora agradi a la criatura i fomenti la seva curiositat i desenvolupi les seves habilitats no és una tasca fàcil. Una joguina bona no és la que surt a més anuncis, sinó la que, en comptes de donar-li respostes, l’estimula amb preguntes i problemes per resoldre.

L’especialista en educació infantil Jean Château assegura que “un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar”.

Hem localitzat un seguit de consells per triar les millors joguines a incloure en el llistat de desitjos:

  1. No us deixeu influir pels anuncis de televisió. Hi ha joguines que s’anuncien molt però això no vol dir que siguin les millors o que captin tota l’atenció del nen. Podeu comprar-les. Ara, que no siguin les úniques que arribin a casa vostra. Hi ha productes educatius, creatius, científics o actius molt més valuosos.
  2. Tingueu en compte les aficions i gustos del nen. les criatures tenen interessos diferents i els pares ho saben. Encara que cada joguina proporciona una manera d’aprendre, una mateixa joguina no és efectiva per a tots els nens.
  3. Aposteu per un tema en concret. Feu un paquet d’un llibre, un multimèdia i un joc sobre un tema que sapigueu que li agrada.
  4. Feu-vos les preguntes que calgui per descobrir què aprendrà. Quan els nens juguen estan aprenent per això, les joguines han de respondre a les següents preguntes: ‘L’ajudarà a reforçar la seva autoestima?’, ‘L’ajuda a fomentar alguna habilitat o capacitat?’, ‘Fomenta la seva motricitat?’, ‘Li ensenya història, geografia o música?’. Cerqueu joguines que els ajudin a expressar-se, a descobrir el món i a fomentar la seva imaginació.
  5. Regaleu llibres. Un llibre és un regal excel·lent i si s’acompanya d’una rutina de lectura amb els pares de 10 o 15 minuts al dia, esdevé el joc més interactiu i multimèdia del mercat.
  6. Racionalitzeu la compra durant tot l’any. Els nens no juguen només per aquestes dates. Hem de fomentar que ho facin durant tot l’any. Si no podeu evitar que n’hi regalin molt, encarregueu-vos de dosificar-los durant tot l’any.
  7. Trieu productes ajustats al vostre pressupost i als valors que volgueu promoure. Hi ha moltes alternatives d’alta qualitat i preu raonable que s’ajusten al vostre pressupost. No cal comprar la joguina més cara.
  8. Vigileu que s’adeqüi a la seva edat. Alguns nens estan més avançats a la seva edat real. El criteri dels pares és fonamental a l’hora de triar els regals.
  9. Considereu les suggerències dels professors, d’altres pares, d’escoles infantils i d’especialistes del joc educatiu.
  10. Aneu a botigues especialitzades en joguines educatives i deixeu-vos assessorar per experts.

Consells extrets del web Todopapas.com

_________________________________________

Eduard Estivill: “Els nens han de conviure amb el fracàs i la dificultat”

“El nen és una pàgina en blanc quan neix i els pares són els responsables d’escriure-hi les normes, els hàbits, el respecte…”

“L’èxit d’‘A dormir’ no va venir pel màrqueting. Van ser les mares qui el van anar recomanant. El mètode funciona perquè es basa en el coneixement científic. Els detractors només hi són a internet”

26/09/11 02:00 – barcelona – Marta Ciércoles

Eduard Estivill Foto: JUANMA RAMOS.
(Abans els pares tenien
cinc fills i sabien distingir entre diferents tipus de tos. Ara només en tenen un i, quan tus, s’angoixen)

El doctor Eduard Estivill ha agafat afició a això de fer guies adreçades a pares. L’avala l’èxit d’experiències anteriors, que va iniciar amb A dormir, convertit ja en tot un clàssic. Amb els seus llibres –escrits sempre amb altres col·laboradors–, desenes de pares han ensenyat els seus fills a dormir, a menjar, a jugar… Ara, juntament amb el pediatre Gonzalo Pin, Estivill presenta la seva darrera incursió en el món editorial: Pediatria amb seny (Rosa dels Vents i Plaza & Janés, en castellà), una ambiciosa guia sobre la cura i l’educació dels fills.

Per què Pediatria amb seny? Cal més sentit comú a l’hora de criar els fills?

Precisament, el títol és un homenatge als pares d’avui dia, que són millors que els anteriors. No perquè s’estimin més els fills, sinó perquè, amb molt menys temps, sobretot les mares, volen fer-ho millor. Tenen seny, però de vegades els manca informació sobre el que necessita un nen, des que neix fins als divuit anys.

I per això els calen guies: de l’embaràs, per fer dormir els nens, per educar-los… Les generacions anteriors no necessitaven tot això. Tan complicat és pujar un fill?

Si hi ha guies al mercat és perquè hi ha demanda. Les mares abans tenien cinc fills i sabien distingir entre diferents tipus de mocs i de tos. Això ho donava l’experiència. Ara els pares tenen només un fill, però ho volen fer més bé i informar-se. Amb tot, hi ha poques guies sobre educació i salut com aquesta, que es basin només en conceptes científics.

Més enllà dels continguts de tipus sanitari, el llibre dedica una part fonamental a l’educació.

La primera part tracta el desenvolupament motriu i psicològic del nen per grups d’edat. Expliquem totes les adquisicions físiques i psicològiques que ha de fer un nano al llarg del seu desenvolupament i totes les cures que necessita per créixer de forma adequada. Això també inclou els hàbits alimentaris, higiènics o de comportament. Els nens han de ser educats pels pares. A l’escola han d’aprendre coneixements, però el respecte i els valors els han d’ensenyar el pare i la mare.

Amb tot, adreceu el llibre també als avis, que sovint passen més hores amb els nens que els mateixos pares.

En aquests casos, els avis també necessiten guies com aquesta per coincidir amb el que fan els pares. Abans els avis feien d’avis. Veien els néts un cop per setmana i els consentien. Això estava molt bé, però ara molts nanos estan amb els avis cada dia. Si la mare intenta ensenyar el nen a dormir i a menjar bé però després ve l’àvia i ho fa tot al revés, aquest nen
estarà despistat i insegur. Els nens necessiten normes continuades.

La immensa majoria dels nens d’avui dia estan molt controlats des del punt de vista de la salut física. Caldria cuidar una mica més la salut emocional?

Sí, sobretot perquè ara és molt fàcil que els nens ho tinguin tot. Els nostres avis estaven educats en la frustració i la carència, però ara hi ha nens de set anys que arriba el dia de Reis i tenen dotze regals. No fan cas de cap i l’únic que els agrada és obrir els paquets. La responsabilitat és nostra. La salut emocional s’ha de cuidar molt més, però cal tenir les coses molt clares. Això es veu molt amb les noves tecnologies, que, en principi, dins de la formació d’un nen, no són ni bones ni dolentes. Depèn de per què les faci servir. Que un nen domini l’ordinador és magnífic, però sempre amb un temps limitat, perquè aquesta activitat pot cancel·lar una part molt important de la formació, com ara la comunicació verbal i física. Avui pots veure nens de set i vuit anys asseguts al parc, tots ben quiets i ben polits, amb la seva consola. Abans els veies corrent darrere la pilota, bruts de dalt a baix, amb quatre rascades i feliços. Les pantalles no són dolentes,
però els pares han d’ordenar-ne l’ús.

Els nens necessiten més dosis de frustració?

Avui dia és molt fàcil aconseguir-ho tot, sobretot perquè els pares passen poc temps amb els nens… Però el nen ha d’aprendre a conviure amb les dificultats per aconseguir les coses. El món és això. L’èxit és puntual. El més habitual és fracassar. El que val és l’esforç cap a l’èxit i hem d’estar molt acostumats a perdre.

Un nen que des de ben petit fa rebequeries ho fa per caràcter o ha arribat fins aquí per alguna altra raó?

El nen és una pàgina en blanc quan neix. Hi ha un caràcter darrere, una tendència a ser tranquil, obedient, inquiet… Però allò que escrivim en aquella pàgina, les normes, els hàbits, l’educació, el respecte…, ho escrivim nosaltres, els pares. Molta gent s’escuda en el caràcter dels nens per no fer bé les coses. Quan veiem un nen de quatre anys en un restaurant que s’asseu a taula i està menjant tranquil·lament, sovint pensem: “Quina sort per als pares, que bé que es porta.” Però, en realitat, la sort és del nen, per tenir aquells pares, que li han ensenyat això. Davant de nens maleducats, que criden i que no seuen a taula, només cal mirar els pares i veure quines ordres els donen, com els transmeten les coses i quin to utilitzen.

Potser molts pares també se senten insegurs. Per exemple, si el nen té algun símptoma de malaltia, de
seguida van al metge. S’ha perdut la transmissió de coneixements que feia possible la cura a casa?

Totalment. I la raó és el desconeixement i la inseguretat. Els nens són molt resistents, però els pares sovint no tenen
informació per decidir i, davant del dubte, de seguida utilitzen els serveis sanitaris, quan podrien fer moltíssimes coses a casa i, de passada, s’estalviarien l’angoixa. Els pares són bons pares, però, de vegades, són insegurs per manca  d’informació. Una mare es pot angoixar moltíssim si no sap què ha de fer davant d’una febre de 40º.

Al seu llibre podrà trobar-hi solucions?

Entre d’altres coses, li expliquem que el primer que s’ha de fer davant d’una febre de 40º és posar el nen a la banyera. Només el fet de saber què s’ha de fer en aquesta situació ja tranquil·litza. Després, si la febre persisteix, un antitèrmic i, a partir d’aquí, veure si cal anar al pediatre o no. A la darrera part del llibre, hem inclòs una llarga llista de malalties, des de les més senzilles, com ara un refredat o un cop, fins a una meningitis. Descrivim breument la malaltia i exposem què poden fer els pares a casa, que sovint és molt. Un pare que té cinc fills sap si una tos és important o no, però el que només en té un s’angoixa. Després, expliquem quins símptomes justifiquen anar al pediatre.

De vegades, no és estrany que els pares estiguin confosos. Per exemple, mentre que el pediatre recomana antitèrmics per a la febre, hi ha metges que en reneguen i que mantenen que la febre és un mecanisme de defensa que no s’hauria d’emmascarar…

Pocs pediatres diran que una febre de 40º és una cosa bona. Una altra cosa és que el nen tingui 37,3º. Llavors no cal inflar-lo d’antitèrmics, el podem posar a la banyera i de forma més “natural” superarà el problema. La febre és un senyal que alguna cosa no funciona. La qüestió és saber què pot ser, si pot esperar i què cal fer. Fa anys, potser sí que s’abusava molt dels antitèrmics i dels antibiòtics, però ara és diferent. Els pediatres en general estem molt units quant a normes, per sobre d’altres opinions externes.

Els detractors del seu mètode per ensenyar a dormir els nens formen part d’aquesta mateixa tendència,
diguem-ne més “natural”?

Els detractors només hi són a internet, al món científic no en tenim cap. Hi ha gent que opina diferent, però només són opinions. Des del món científic, ningú va en contra del que nosaltres expliquem. Perquè no oferim opinions personals,
sinó coneixement científic.

El cert és que el llibre A dormir té ferms defensors i ha salvat d’un atac de nervis molts pares. Quina ha estat la clau perquè el llibre es convertís en un clàssic?

Que es basa en la ciència. Com a pediatre i especialista en medicina del son vaig aprendre moltes coses i, després, vam ser els primers a explicar-ho de forma fàcil. L’èxit no va venir pel màrqueting. De fet, el llibre va començar venent-se poquíssim i van ser les mares i pares qui el van anar recomanant. Però la base del llibre és el coneixement científic explicat de forma entenedora. Per això funciona.

Amb tot, hi ha nens que dormen bé sense necessitat d’aplicar mètodes…

És veritat. Un 70% dels nens no necessiten cap ajuda. El nostre cervell té un rellotge biològic. Quan naixem, com
totes les estructures cerebrals d’un nadó, aquest rellotge és immadur i no funciona en cicles de 24 hores, sinó a trossets. Per això els nadons dormen i es desperten contínuament. En els primers sis mesos, aquest rellotge madura
i als set mesos ja ho ha fet prou perquè el nen dormi seguit a la nit i faci tres migdiades durant el dia. Aquest desenvolupament és espontani en el 70% dels nens, però l’altre 30% tenen aquest rellotge una mica gandul. Les normes i hàbits que expliquem al llibre serveixen per posar aquest rellotge a l’hora.

Què els diria als que consideren que el mètode és massa estricte i que pot generar pors i inseguretat al nen?

Això ho diuen els que no han llegit el llibre. El primer dia que portem el nen a la guarderia, sabem que plorarà potser sis hores seguides i, tot i així, l’hi deixem i no pensem que l’abandonem. No hi ha cap nen traumatitzat pel fet d’anar a la guarderia. Quan l’ensenyem a dormir, el posem al llit, li diem que ha de dormir, esperem un minut i tornem a entrar. És nomes un minut. Tampoc hi ha cap nen traumatitzat per aprendre a dormir.

Pel que fa als adults, cada cop hi ha més persones amb trastorns del son. És conseqüència de l’estrès?

N’és una causa. Hi ha moltes formes de mal dormir que afecten gairebé el 30% de la població. El mal dormir és un símptoma, sempre hi ha una causa que el provoca. Avui dia sabem que hi ha 40 causes diferents de mal dormir: des de prendre estimulants o drogues fins a treballar en torns de nit o tenir dolor i malalties com ara depressió i ansietat. Una altra de les causes és l’acumulació d’estrès durant el dia, que impedeix desconnectar i que surti la son de forma natural. Aquesta és la causa que més ha augmentat últimament i la solució no poden ser les pastilles per dormir. Cal un abordatge de normes i hàbits.

Metge i divulgador.
L’entusiasma comunicar i això es nota tant a l’hora de conversar com llegint els seus llibres. Eduard Estivill ha sabut canalitzar aquesta passió a través dels seus llibres, on exposa el coneixement científic que ha acumulat al llarg de la seva carrera com a metge, cosa que els converteix en una eina pràctica per al públic general. És especialista en pediatria i neurofisiologia clínica i, pel que fa a la trajectòria professional, va passar pels hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu abans de dedicar-se a l’estudi i el tractament dels trastorns del son. Des del 1989, dirigeix la Clínica del Son Estivill, de l’Institut Universitari USP Dexeus, i a més és el coordinador de la unitat del son de l’Hospital General de Catalunya. Ha venut més de tres milions d’exemplars de les seves obres.
______________________________________________________________________________________________

“Es más rentable invertir en párvulos que en bolsa”

James Heckman, premio Nobel de Economía del 2000

En la década de los 60 conocí de cerca el Jim Crow, las leyes de segregación del sur en escuelas, restaurantes, lugares y transportes públicos.

Leyes que se abolieron.

  Yo quería entender los procesos políticos y económicos que pueden permitir que grupos que están excluidos puedan pasar a formar parte del colectivo.

Y entendió que la exclusión comienza en la más tierna infancia.

Comencé estudiando programas para capacitación laboral para personas que ya estaban desaventajadas, y todos los estudios demostraban que el rendimiento de esos programas era nulo o muy bajo. La conclusión fue que sólo se debía invertir en los más listos dentro de ese grupo desaventajado.

Terrible conclusión.

También descubrí que invertir en los niños es más ventajoso que invertir en bolsa.

Eso es más esperanzador.

La familia juega un papel esencial en la integración de los individuos dentro de la sociedad. Y la estructura familiar en todo el mundo están hoy amenazada.

¿Es una realidad o una percepción?

Es una realidad, la cuestión es qué se puede hacer para salvar los factores positivos de esa institución que se está desintegrando.

¿Y?

Debemos entender cómo se crean las capacidades y habilidades del ser humano que van más allá del coeficiente intelectual y de la educación escolar.

¿A qué se refiere?

  A la formación del carácter, habilidades determinadas en parte por la genética, pero sobre todo por la motivación familiar. El origen de muchas de las desventajas de las personas que no consiguen integrarse proviene de factores que ocurren mucho antes de que los niños vayan a la escuela.

Cuénteme.

 Es un hecho que en todos los países y en todos los niveles de riqueza la estructura familiar está evolucionando en una dirección que promueve la desigualdad, así que cualquier política que pretenda reducirla tiene que tener en cuenta el papel que juega la familia en la creación de habilidades.

Entendido.

La mayor parte de las políticas sociales y económicas dan por supuesto que la familia funciona bien, pero una fracción creciente de los niños en los países que he estudiado (Colombia, EE.UU., China, Corea, Japón, Taiwán, Canadá, Reino Unido…) crecen en entornos poco estimulantes, lo que creará desigualdad no sólo en esta generación sino en las generaciones futuras.

¿Qué significa eso?

Que la pobreza no sólo la determina la renta familiar sino la atención prestada al niño por parte de los padres, los abuelos y la comunidad. Paradójicamente, las mujeres de mayor nivel educativo y que trabajan pasan más tiempo con sus hijos que las menos educadas trabajen o no. Las diferencias que crea esa atención ya en las primeras etapas de la vida tiene consecuencias a largo plazo.

El 50% de los matrimonios estadounidenses se divorcian, ¿cómo afecta eso?

En EE.UU. viven sin padre un 30%, en México el 55%. Entre el 12 y 13% de niños y jóvenes estadounidenses entre 0 y 18 años jamás ha conocido un padre. Y si miramos las estadísticas de los niños negros la cifra es de un 80%. Hay que reconocer estos hechos y cambiar la vida de los niños.

Deme soluciones.

Hay que suplementar los recursos de la familia mediante políticas que permitan el desarrollo de esas habilidades básicas en los primeros años de la vida de los niños.

¿De qué habilidades se trata?

He estudiado los programas orientados a aumentar las capacidades de los niños y los más efectivos son los que promueven el autocontrol, la capacidad de regular emociones, la orientación a un propósito, la no dispersión y la sociabilidad. El estudio que más datos me ha aportado es uno que ha durado 50 años.

¿En qué ha consistido?

  Se creó un grupo de niños, de 3 a 5 años, de entornos desfavorecidos y se les enseñaron habilidades sociales durante dos años.

¿Y siguió su evolución en 50 años?

Sí. Entre la gente que participó ha habido menor tasa de delincuencia en poblaciones donde es muy elevada, mayores ingresos y mayor adaptabilidad social. Pero mi interés como economista era evaluar el rendimiento económico de ese tipo de inversión, así que le responderé con números.

Bien.

Por cada dólar invertido por niño el rendimiento fue entre el 7 y el 10% anual a lo largo de vida. Es decir, que un dólar invertido en ciudadanos menores de 4 años es un 10% más rentable que invertido en adultos.

Sorprendente.

Las inversiones hechas en edades tempranas no sólo son más efectivas, se refuerzan a través de un proceso dinámico: el niño que ha empezado con estas ventajas sigue adquiriendo mayores ventajas. Remediar las desigualdades en la adolescencia resulta mucho más caro y con mayor porcentaje de fracaso.

…Pero estamos en época de crisis.

Por eso hay que establecer mejor las prioridades: invertir en estas habilidades básicas preescolares es más rentable que otras medidas más convencionales como reducir el número de niños por aula.

18/04/2011

Ima Sanchís

LA CONTRA (La Vaguardia)

______________________________________________________________________________________________

Encetem aquest espai amb un clàssic visitant d’escoles…

ELS POLLS  

(Informació dept. de Salut de la Generalitat de Catalunya-” Pediculosi”)

Què són els polls?

Subdirecció de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública

El poll del cap és un insecte que viu entre els cabells. Té uns 2 mm de longitud, és de color grisenc, sense ales. S’alimenta de la sang que xucla de la pell del cap en picar les persones. Es reprodueix ràpidament; cada femella posa d’uns cent a tres-cents ous, anomenats llémenes, que són de color blanc i estan fortament adherits a la base del cabell. Fan falta de set a deu dies perquè s’incubi l’ou i es desenvolupi la larva.

El símptoma principal de la parasitació de polls (pediculosi) és la picor del cuir cabellut ocasionada per la irritació de la saliva que l’insecte diposita a la petita ferida de la picada. La irritació pot ser tan intensa que, en gratar-se, es poden produir pelades a la pell i infeccions bacterianes

Com es pot saber si es tenen polls?

El primer que es nota és una picor persistent al cap. S’ha de comprovar la presència de llémenes enganxades a la base dels cabells o bé, més rarament, es poden identificar els polls vius. És possible veure’ls directament, però és millor utilitzar una lupa i efectuar l’exploració amb bona il·luminació.

Es revisarà el cabell uns dos cops per setmana, preferentment darrere les orelles i al clatell. De vegades es confonen amb la caspa i les escames seborreiques, però ambdues formacions no estan adherides als cabells i es treuen fàcilment. A més, la caspa no té la brillantor nacrada de les llémenes.

Com es transmeten?

Els polls no salten ni volen sinó que passen d’un cap a l’altre per contacte dels cabells. Això pot succeir en condicions d’estreta convivència, com és el cas de les llars, les escoles i les llars d’infants. També s’encomanen per l’intercanvi de pintes, raspalls, guarniments del cap, gorres, bufandes, tovalloles, mocadors, etc. La transmissió és possible mentre hi hagi polls vius en la persona infestada o en els seus accessoris i fins que no s’hagin eliminat totes les llémenes.

Els polls es poden transmetre fàcilment entre persones. La presència de polls en una persona és un perill de contagi per als qui l’envolten, sobretot per als seus familiars i les altres persones que hi conviuen, i també per als contactes escolars.

Què es pot fer per prevenir aquesta parasitosi?

Les mesures preventives consisteixen en el raspallat i pentinat acurats dels cabells, dos o tres cops al dia. Només s’han d’utilitzar les pintes, els raspalls, les gorres i altres objectes propis que s’han de netejar de forma adequada, especialment davant l’existència de casos (els raspalls i les pintes es poden rentar amb el mateix preparat antiparasitari i els articles de roba es poden rentar amb aigua molt calenta).

D’altra banda, com a mesura higiènica general, s’haurà de rentar el cap amb aigua i sabó dos o tres cops per setmana, com a mínim. L’ús preventiu de productes insecticides no es recomana en persones no parasitades.

Si alguna persona descobreix que té polls, és necessari que ho comuniqui a les altres persones que l’envolten per tal que puguin comprovar si també en tenen i extremar les mesures preventives.

Com eliminar els polls i les llémenes?

El tractament es basa en aplicar, al més aviat possible, un preparat insecticida (millor locions o cremes que no pas xampús). Cal seguir estrictament les instruccions dels diferents productes comercialitzats tenint en compte que, amb molts d’aquests, s’haurà de repetir el tractament més d’una vegada per tal de matar els polls sortits dels ous.

Per tal d’eliminar les llémenes es poden esbandir els cabells amb una barreja d’aigua i vinagre, i després passar una pinta amb les pues molt fines, tot i que és millor treure-les amb els dits. L’aplicació del producte no elimina totes les llémenes i en resta viu un percentatge gens menyspreable.

És important que, a les escoles, tots els alumnes parasitats siguin tractats simultàniament, ja que es poden produir contagis entre nens afectats encara no tractats i nens ja tractats. Els nens no parasitats no s’han de tractar. Els familiars afectats s’han de tractar simultàniament, ja que sinó podrien contagiar els nens sans i, d’aquesta manera, disseminar els polls a l’escola. És recomanable que els alumnes afectats no assisteixin a l’escola fins que no s’hagin sotmès al tractament (aplicació de loció o crema al cap) i hagin eliminat totes les llémenes. Durant la setmana posterior a l’inici del tractament, cada dia s’han de revisar els cabells i anar traient les llémenes que hagin pogut quedar; en cas contrari, el tractament no haurà servit de res.

Els polls viuen exclusivament en les persones. Són innecessàries certes mesures com netejar mobles o locals i, per tant, no està indicat tancar l’escola on s’hagin produït casos.

VÍDEO

Esperem els vostres consells, i potser alguna poció infal·lible…

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: